De símils i metàfores
Un símil és una expressió en què s’estableix una comparació explícita entre dues coses diferents, a fi de transmetre una idea més viva de la que s’ha enunciat en primer lloc, mentre que una metàfora és una figura retòrica consistent a usar una paraula que expressa literalment una cosa per a expressar-ne una altra que té una certa semblança amb aquella.
He cregut necessari explicar el significat d’ambdós recursos lingüístics a causa de les diferents polèmiques que hem viscut els últims dies, tant a Onda com al País Valencià, situacions que han deixat palés que el Partit Popular ja està en campanya electoral i han estrenat nova estratègia.
L’última polèmica que han creat ha sigut la d’agafar una metàfora del Secretari Autonòmic d’Ocupació, Enric Nomdedéu, en la qual, comparava la manera de procedir de la diputada popular Eva Ortiz amb la d’un ximpanzé amb una ballesta. No, no li va dir a la diputada que siga un ximpanzé, li va dir que actua d’una manera perillosa i poc previsible per la seua afició a presentar denúncies amb poc rigor o inclús ficant dades inventades.
No he pogut evitar comparar-ho, des de la distància, amb el que va ocórrer a l’últim plenari de l’Ajuntament, on jo mateix vaig fer un símil utilitzant carabasses i gavines per a comparar ideològicament a Ciudadanos amb el PP, moment en què el regidor Salvador Aguilella va interrompre el debat amb la mala educació a què ens té acostumats, dient que l’havia insultat.
Quan em va passar això al plenari vaig quedar sorprés, inclús li vaig explicar al regidor que el que havia fet era un símil, per si no s’havia adonat, fins i tot vaig arribar a pensar que el senyor Aguilella no sabia que era un símil, però, després de veure el que li ha passat al Secretari Autonòmic d’Ocupació m’he adonat que no és res d’això, és la nova estratègia del Partit Popular de traure qualsevol cosa de context per tal de desqualificar i anar desgastant al rival polític, tractant de confondre insults amb símils o masclisme amb metàfores sobre un comportament concret.
El que pretenen amb tot açò és que acabem per no dir-los res, que no els recordem tot el que han robat, que han funcionat com una màfia durant anys, que fan denúncies a la desesperada per a tapar totes les seues vergonyes, que sempre han legislat per als poderosos i en benefici propi, que són com uns gossets submisos davant la mà que els dóna de menjar (ves per on, una altra metàfora) i no reclamen coses tan importants com el finançament just, ni el corredor mediterrani…
I tot això, mentre ells tenen via lliure per a publicar mentides i més mentides sobre nosaltres, doncs no ens faran callar, seguirem dient les coses com les pensem per molt mal que al Partit Popular li sàpiga.