Una vegada convertits al cristianisme els mudèjars de la Serra d’Espadà després de la Batalla d’Espadà de 1526, anaven a missa quan els manaven, encara que era l’únic acte cristià que feien. Els rectors vivien a Onda i anaven a predicar i se n’anaven de seguida. A Artesa, el 1603, els moriscos del poble neguen tindre la clau de l’església i diuen que no poden obrir-la si no els la duu el rector, que viu a Onda. L’any 1561, un enviat del rei Felip II al Regne de València diu que als pobles de la Serra d’Espadà no es veia cap creu, ni s’escoltaven campanes, ni hi havia cap senyal de cristianisme, explica el periodista Ismael Xiva (Onda, 1992), qui va pronunciar la conferència “500 aniversari de la Revolta de la Serra d’Espadà (1526): una visió des d’Onda” divendres 28 de novembre a la Casa de la cultura de la vila.
En aquest acte organitzat per Compromís per Onda, Xiva va detallar que, a més, un veí de Tales, Gaspar Alfarra, va ser investigat per la Inquisició el 1570 “per arrancar una creu, partir-la a trossos i tirar-la a una bassa. Aquest veí, per l’edat que tenia, devia haver sigut xiquet o adolescent en la Batalla de la Serra d’Espadà de 1526, però encara així aquesta va ser la seua peculiar forma de protestar”.
Ismael Xiva, doctor en Comunicació Social i graduat en Dret, va explicar també l’intent del rector d’Onda, Miquel Àngel Fulleda, cap a 1580, de convertir als moriscos adoctrinant els seus fills, davant el fet que, passats ja quasi 60 anys de la Batalla d’Espadà i la seua conversió forçosa, continuaven actuant com a musulmans. “L’objectiu era inculcar els valors cristians als xiquets de la Moreria d’Onda, Artesa per a què ells, sense estar contagiats pel mal, predicaren als seus pares”, explica l’investigador, qui encara no ha pogut concretar si aquest intent es va dur a terme o no. L’escrit del rector proposa que els xiquets es dugueren a l’actual convent del Carme d’Onda, que era una escola de filosofia en el moment, amb rectors i frares, situada prop d’Artesa, Tales i la Moreria, per a fer allí l’adoctrinament, es va explicar en la conferència de divendres.
Després de la batalla d’Espadà de 1526, noms com Joan, Jaume, Miquel o Pere substituiren Alí, Mahomat o Hamet. S’adoptaren cognoms com Blanco, Roig, Pardo, Eiximeno, Carbonell o Sabater. La Moreria d’Onda i Artesa hagué de pagar 5.500 sous i el veïnat de Tales, 3.000. Pobles com Benialí (hui quedaria dins d’Aín) desparegueren, i la població de la Serra va baixar notablement. Són algunes de les conseqüències de la Batalla d’Espadà de 1526, on un exèrcit cristià de fins a 7.000 soldats va massacrar els habitants de la Serra d’Espadà, que s’havien revoltat contra la imposició del cristianisme.
Mudèjars eren els musulmans valencians, amb el seu propi estatus, i moriscos, després de les conversions forçoses, aquells que havien passat a batejar-se, però que solien continuar professant la seua fe. El terme d’Onda comptava amb tres nuclis de població mudèjar (la Moreria, Artesa i Tales) que, en 1510, sumaven unes 535 persones, i que 25 anys després, passada la batalla, eren 450, de les quals la meitat ja vivia a Tales, en 1535 ja convertit al cristianisme, i on segurament, els nous cristians podien sentir-se més còmodes. La Vall d’Almonessir, que comptava amb més de 300 cases abans del conflicte, en 1563, només en tenia 180 repartides entre Aïr, l’Algímia, Xinquer, Gaibiel i Matet.
Alí Chaupí i Hamet Madra, veïns d’Artesa foren alguns dels milers de morts en combat, quasi tots del bàndol d’Almansor, qui era el cap de l’exèrcit revoltat. Uns altres, com Mahomat Moharich, també d’Artesa, fou jutjat, sentenciat a mort i esquarterat com a culpable de rebel·lió. “Els vençuts patiren confiscacions de terres i de collites, fet que també degué delmar la seua economia”, explica Ismael Xiva, “Un total de 24 cafissos, 10 barcelles i 3 almuds de dacsa va rebre el batlle reial d’Onda entre novembre de 1526 i gener de 1527 dels porcioners cristians que s’ocuparen de treballar i collir les heretats dels mudèjars derrotats mesos abans en Espadà i amb qui aquell es partí la producció”, destaca Xiva.
Una altra repercussió de la revolta de 1526 fou la conversió forçosa, amb el tancament de les mesquites i la seua benedicció i transformació en esglésies. En concret, les mesquites de Tales i Artesa formaren una nova parròquia escindida de la d’Onda, sota l’advocació de Sant Joan, amb seu a Tales, mentre que els capellans d’Onda mantingueren com a vicaries pròpies les noves esglésies de la Moreria i de Ribesalbes. En canvi, alguns mudèjars com Alí Suleimen, també d’Artesa i que no s’adherí a la revolta, s’aprofità de la repressió, comprant diversos morerars que el batlle reial d’Onda havia confiscat.
El castell de Benialí, situat entre el pic Batalla i el Massís d’Espadà, amb el poble d’Aín al fons. El lloc morisc de Benialí va quedar despoblat després de la Batalla d’Espadà i les excavacions dels anys 80 mostraren que va ser un lloc on l’abandonament es produí en un context de violència.
Ismael Xiva va explicar aquest divendres una altra conseqüència visible actualment d’aquesta batalla: la toponímia de la Serra. El Barranc dels Morts, entre els actuals termes d’Alcudia de Veo i Aín; i a Aín el pic Batalla, el Fossaret, o la partida de la Mesquita; i el Barranc d’Almansor (Almedíxer).
El paper d’Onda
Com a principal referent cristià de la Serra junt a Sogorb i porta d’entrada de la Serra d’Espadà pel nord, la vila d’Onda constituí el punt per on les tropes cristianes començaren a penetrar en la Serra a partir del 13 de juliol de 1526, un accés més fàcil que per Sogorb. Una guarnició de 600 homes va eixir i uns 300 mudèjars els barraren el pas entre Artesa i Tales, encara que quan caigué esta línia, dos setmanes després, els rebels van recloure’s a les cotes més altes. Des d’aquest moment, d’Onda, passant per Artesa i Tales, pel camí d’Aín, es transportaven les provisions que abastiren els soldats cristians durant els pràcticament dos mesos més que durà la revolta.
La Batalla d’Espadà
La guerra començà el 28 de març de 1526, quan uns 1.000 soldats liderats pel duc de Sogorb, Alfons d’Aragó i Portugal, atacaren les posicions rebels situades entre la Vall d’Almonesir i el Coll de la Nevera o de Par en Par. Els mudèjars comptaven amb pedres, escopetes i ballestes i, com que els cristians atacaven de cara al sol i en pujada, es van vore superats i derrotats. Moriren 60 soldats cristians i 200 quedaren ferits.
Després d’aquest episodi, el conflicte es refredà fins que els mudèjars de la Serra d’Espadà atacaren el poble cristià de Xilxes, el 18 de maig. Alguns veïns foren assassinats i l’església va ser profanada. Llavors, l’Església valenciana va impulsar una campanya per a finançar l’assalt a la Serra. En juliol, i des d’Onda, s’entrà en la Serra, després de dos setmanes es pogué avançar fins Alcudia de Veo, i el 18 de setembre, els mudèjars perderen el pic Benialí. L’endemà, dia 19, a primera hora del matí, uns 7.000 soldats cristians els ataquen alhora des del Coll de la Nevera, des d’Almedíxer i des d’Aín.
Ismael Xiva
Ismael Xiva i Molina (Onda, 1992) és doctor en Comunicació Social per la Universitat Abat Oliba-CEU de Barcelona i graduat en Dret per la Universitat Nacional d’Educació a Distància (UNED). Ha publicat treballs d’investigació en revistes com Revista Mexicana de Ciencias Políticas y Sociales, Fonseca: Journal of Communication, Treballs de la Societat Catalana de Geografia o Anuari de la Societat d’Onomàstica, així com en llibres col·lectius editats per Dykinson o Tirant lo Blanch. En 2022, guanyà el Premi Magnífic Ajuntament d’Onda en el LVII Certamen Literari de l’Ateneu Cultural i Mercantil d’aquesta vila amb la recerca Aproximació a la toponímia rural d’Onda del segle XVIII a través dels protocols del notari Joan Batiste Seguí. Establert a Catalunya des de 2014, ha treballat com a periodista i ara es dedica professionalment al sector editorial i de la formació.